Llegir i escriure obren finestres allí on ofega l'aire. M'ha tocat viure en aquest bell Planeta un final de segle XX tremend i un principi de mil·leni amb núvols apocalíptics. Deia Canetti que "l'escriptor és el marmessor de la nostra capacitat mil·lenària de transformació; és algú que està sol, es va allunyant de tot, i llavors comença a fer salts en el buit. En aquests salts fa el seu camí". Just així concebo l'art i la vida.

​

Nascut en una Inca industrial amb una important petjada llibertària avui esborrada, part d'una Mallorca assetjada per l'Infern turístic, em vaig fer com soc en una Eivissa a mig camí entre la Mediterrània més preciosa i un egoisme i una indiferència cruíssims. Ara, un tomb vital m'ha portat a una Catalunya en transformació, amb migrada memòria de rosa de foc i el "matalàs d'esperes" que transcrivia Joan Oliver.

​

Mediterrani, català, lliurepensador per sobre de tot, faig també meu el Pessoa del "No soc res, mai no seré res, no puc voler ser res. A part d'això, porto dins meu tots els somnis del món".